He començat aquest bloc amb la intenció de no parlar d'esports, però repassant la premsa d'ahir m'he trobat que en totes les portades, tan de Catalunya com dels diaris d'Espanya, la foto està reservada a la victòria de Rafa Nadal per sisena vegada a Roland Garros. Ara bé, si en molts casos la fotografia és exactament la mateixa (Rafa Nadal mossegant la copa de campió), alguns diaris en fan un tractament diferent, com El Mundo, l'ABC, La Razón o La Gaceta.
Com he dit al principi no volia parlar d'esport, i per tant, no ho faré pròpiament, sinó que parlaré de política. Més ben dit, de la utilització política que es fa moltes vegades dels èxits esportius per defensar una ideologia concreta. Les portades dels quatre diaris esmentats anteriorment coincideixen en una cosa, i és que en les fotografies de portada, Rafa Nadal apareix embolcallat d'una bandera d'Espanya.
No és casualitat que aquests diaris siguin, precisament, els quatre diaris de centre-dreta que tenen una defensa més forta del nacionalisme espanyol. El meu dubte és, en aquest cas, si el més important és el gran èxit (indiscutible èxit) esportiu de Nadal o bé el fet que a París s'hagi pogut veure la bandera espanyola. Si Nadal no hagués tret la bandera, la foto seria portada o tindria la mateixa mida?
Els mitjans de comunicació utilitzen l'esport com ningú, és una evidència. Són conscients que aixeca passions i que la proximitat sentimental de l'espectador amb l'esportista és molt gran i per això aprofiten sempre que poden per transmetre ideologia a través dels èxits esportius.
De fet l'esport, gairebé s'ha convertit en propaganda política. Per alguns mitjans la pràctica en si, més enllà del futbol, no té cap importància sense la participació d'un esportista que tingui un lligam en l'àmbit territorial del mitjà. Ho veiem amb Nadal o Fernando Alonso a Espanya, però també amb el Barça o Pau Gasol a Catalunya.
Aquest fet, provoca que l'esperit crític i el criteri periodístic, quan es tracta d'esport, moltes vegades desaparegui. Hem vist moltes vegades com el Marca alaba a l'entrenador del Reial Madrid, José Mourinho, sense tenir en compte la seva actitud, només perquè defensa els colors de l'equip blanc, afí al diari. De la mateixa manera que el dia que Guardiola va respondre a Mourinho a la sala de premsa, i va deixar anar algunes paraules malsonants, als mitjans catalans semblava gairebé un heroi.
L'esport va néixer a Anglaterra a finals del segle XVIII amb uns valors inherents que eren l'esforç, la participació, el fair play o l'esperit de superació. Tots ells valors positius que van fer que de seguida es veiés en aquest fenomen una eina educativa. L'arribada dels mitjans de comunicació, però, han corromput aquests valors i l'han convertit en una eina únicament ideològica.
Estic molt d'acord en que quan esportista aconsegueix una gran fita, com la de Nadal a París, això sigui portada a tots els diaris. Però no me sembla bé, que l'únic criteri d'importància sigui la nacionalitat de l'esportista. Perquè quan la ideologia passa per davant de tot, l'esport perd tots els seus valors positius i es converteix en una eina molt forta de confrontació i rivalitat. Tan de bo els mitjans de comunicació facin una reflexió conjunta i s'adonin que amb la seva actuació estan contribuint a malmetre un fenomen que per si sol, pot aportar moltes coses bones a la societat.
